L’avaluació psicopedagògica de la WQ “Habilidades interculturales” s’ha estructurat a partir de dos criteris, l’adequació a la interculturalitat i el potencial educatiu que té el recurs.
Quant a les principals aportacions per desenvolupar una proposta intercultural, la WQ s’emmarca en una situació d’educació formal, un centre de secundària (encara no ho explicita) amb problemes de convivència entre dues cultures, la rumana i la magrebí. L’objectiu del centre és incidir en estratègies que facilitin al professorat resoldre i prevenir els conflictes de convivència cultural a les aules (nivell mitjà d’interculturalitat). Per arribar a aquest propòsit, el recurs parteix d’un nivell bàsic de coneixement de cultures i desenvolupament de factors de protecció (habilitats socials, tolerància, empatia...) per arribar, tal i com manifesta Miquel Rodrigo Alsina en un recurs de la mateixa WQ, a la conclusió que “no hi ha una jerarquia entre cultures, totes tenen els mateixos drets i l’única forma d’entendre la diversitat cultural és interpretar les seves accions d’acord amb les seves cultures; la conseqüència és que ens toca moderar un etnocentrisme inevitable, el qual ens porta a interpretar les accions dels altres a partir de la nostra pròpia cultura, renunciant de moment, a l’emissió d’un judici crític fins que no haguem entès la complexitat simbòlica d’aquestes pràctiques culturals”.
Malgrat el plantejament interessant de la WQ, es troba a faltar un aprofundiment en les tasques de coneixement cultural, ja que les incloses no promouen activitats per acabar amb els estereotips i els prejudicis d’aquestes cultures, falta més reflexió i interacció de treball en equip. Passar directament a la resolució de conflictes sense un aprofundiment del nivell d’interculturalitat bàsic pot originar dificultats, fins i tot pel mateix professorat, on conceptes d’igualtat i integració poden donar lloc a diferents interpretacions. Les habilitats interculturals impliquen una adaptació i respecte de totes les cultures que conviuen (professorat inclòs), sobretot la dominant, que es responsable d’afavorir aquests espais de relació, clarificant que adaptació no implica submissió (respectar les persones, però no necessàriament totes les costums o actuacions). En la mateixa WQ s’observa com es dóna importància a la mediació entesa com a professional extern que fa de pont entre dues cultures. L’educació intercultural hauria de potenciar també un canvi d’actitud del professorat i acceptar el repte que implica una diversitat cultural de l’aula, acceptant diferents punts de vista per interpretar les conductes (relativisme cultural), adoptant un compromís amb la cultura més necessitada, però que a la vegada totes les parts implicades obtinguin un resultat positiu fruit d’aquesta interacció. Com a síntesi, es tracta d’un recurs interessant que parteix d’un model d’educació intercultural feble o de mínims, amb el propòsit d’assolir estratègies per a canalitzar els conflictes de convivència cultural.
Respecte al potencial educatiu que se’n treu d’aquest recurs, d’entrada cal valorar molt positivament el grau de contextualització de la WQ, ja que la proposta sorgeix de les necessitats d’un claustre que es veu obligat a actuar davant l’aparició de conflictes entre dos cultures nouvingudes. Aquesta premissa mostra la significativitat del material per al professorat del centre, ja que parteix dels propis interessos i cerquen una funcionalitat en la seva tasca educativa. Es partiria doncs d’una pràctica reflexiva, la qual utilitza la WQ com a marc de referència per elaborar estratègies i reflexionar la seva aplicabilitat a les aules. El format WQ facilita organitzar i estructura el procés d’aprenentatge, recollint els propòsits i els facilitant els recursos per oferir als docents una base documental per clarificar la terminologia intercultural. No obstant això, es podria treure més profit amb tasques que afavorissin una cultura de centre més col·laborativa i constructiva (comprensivitat, flexibilitat) entre el professorat.
Pel que fa a les debilitats d’aquest recurs, es troben mancances d’estructuració i definició de les tasques per assolir un grau d’aprofitament, juntament amb la seva aplicabilitat en altres contextos. Es troba a faltar doncs, una concreció del procés que defineixi com s’arribarà a les estratègies i habilitats interculturals. La informació recollida és vàlida però la manera de treballar-la i els objectius es valoren incomplets, ja que la finalitat simplement és resoldre i prevenir conflictes, donant un paper secundari al coneixement i als valors que han entrat en crisi (prejudicis, expectatives...), i sense la potenciació d’un espai de relació basat en la convivència, difícilment es promourà l’enriquiment cultural a través de les diferències (concepte d’entesa cultural).
Es tracta doncs d’un recurs adequat per introduir el concepte d’interculturalitat en un claustre de professors, mancat de recursos i habilitats per resoldre conflictes entre cultures, però que prioritza la integració i l’assimilació enlloc de l’intercanvi i la interrelació. Aquesta situació comporta que la catalogació del recurs parteix d’un nivell bàsic d’intercanvi, que cerca el coneixement de les cultures per arribar al diàleg, i assolir mitjançant aquest la resolució de problemàtiques sorgides al centre (nivell mitjà de resolució de conflictes). Quedar-se aquí suposa no treure profit de la diversitat d’ingredients que tenim a l’aula, els quals si els sabem combinar aprofitant les seves potencialitats, aconseguirem elaborar un bon àpat, a més de gaudir-ne (model d’educació intercultural fort o de màxims).
Quant a les principals aportacions per desenvolupar una proposta intercultural, la WQ s’emmarca en una situació d’educació formal, un centre de secundària (encara no ho explicita) amb problemes de convivència entre dues cultures, la rumana i la magrebí. L’objectiu del centre és incidir en estratègies que facilitin al professorat resoldre i prevenir els conflictes de convivència cultural a les aules (nivell mitjà d’interculturalitat). Per arribar a aquest propòsit, el recurs parteix d’un nivell bàsic de coneixement de cultures i desenvolupament de factors de protecció (habilitats socials, tolerància, empatia...) per arribar, tal i com manifesta Miquel Rodrigo Alsina en un recurs de la mateixa WQ, a la conclusió que “no hi ha una jerarquia entre cultures, totes tenen els mateixos drets i l’única forma d’entendre la diversitat cultural és interpretar les seves accions d’acord amb les seves cultures; la conseqüència és que ens toca moderar un etnocentrisme inevitable, el qual ens porta a interpretar les accions dels altres a partir de la nostra pròpia cultura, renunciant de moment, a l’emissió d’un judici crític fins que no haguem entès la complexitat simbòlica d’aquestes pràctiques culturals”.
Malgrat el plantejament interessant de la WQ, es troba a faltar un aprofundiment en les tasques de coneixement cultural, ja que les incloses no promouen activitats per acabar amb els estereotips i els prejudicis d’aquestes cultures, falta més reflexió i interacció de treball en equip. Passar directament a la resolució de conflictes sense un aprofundiment del nivell d’interculturalitat bàsic pot originar dificultats, fins i tot pel mateix professorat, on conceptes d’igualtat i integració poden donar lloc a diferents interpretacions. Les habilitats interculturals impliquen una adaptació i respecte de totes les cultures que conviuen (professorat inclòs), sobretot la dominant, que es responsable d’afavorir aquests espais de relació, clarificant que adaptació no implica submissió (respectar les persones, però no necessàriament totes les costums o actuacions). En la mateixa WQ s’observa com es dóna importància a la mediació entesa com a professional extern que fa de pont entre dues cultures. L’educació intercultural hauria de potenciar també un canvi d’actitud del professorat i acceptar el repte que implica una diversitat cultural de l’aula, acceptant diferents punts de vista per interpretar les conductes (relativisme cultural), adoptant un compromís amb la cultura més necessitada, però que a la vegada totes les parts implicades obtinguin un resultat positiu fruit d’aquesta interacció. Com a síntesi, es tracta d’un recurs interessant que parteix d’un model d’educació intercultural feble o de mínims, amb el propòsit d’assolir estratègies per a canalitzar els conflictes de convivència cultural.
Respecte al potencial educatiu que se’n treu d’aquest recurs, d’entrada cal valorar molt positivament el grau de contextualització de la WQ, ja que la proposta sorgeix de les necessitats d’un claustre que es veu obligat a actuar davant l’aparició de conflictes entre dos cultures nouvingudes. Aquesta premissa mostra la significativitat del material per al professorat del centre, ja que parteix dels propis interessos i cerquen una funcionalitat en la seva tasca educativa. Es partiria doncs d’una pràctica reflexiva, la qual utilitza la WQ com a marc de referència per elaborar estratègies i reflexionar la seva aplicabilitat a les aules. El format WQ facilita organitzar i estructura el procés d’aprenentatge, recollint els propòsits i els facilitant els recursos per oferir als docents una base documental per clarificar la terminologia intercultural. No obstant això, es podria treure més profit amb tasques que afavorissin una cultura de centre més col·laborativa i constructiva (comprensivitat, flexibilitat) entre el professorat.
Pel que fa a les debilitats d’aquest recurs, es troben mancances d’estructuració i definició de les tasques per assolir un grau d’aprofitament, juntament amb la seva aplicabilitat en altres contextos. Es troba a faltar doncs, una concreció del procés que defineixi com s’arribarà a les estratègies i habilitats interculturals. La informació recollida és vàlida però la manera de treballar-la i els objectius es valoren incomplets, ja que la finalitat simplement és resoldre i prevenir conflictes, donant un paper secundari al coneixement i als valors que han entrat en crisi (prejudicis, expectatives...), i sense la potenciació d’un espai de relació basat en la convivència, difícilment es promourà l’enriquiment cultural a través de les diferències (concepte d’entesa cultural).
Es tracta doncs d’un recurs adequat per introduir el concepte d’interculturalitat en un claustre de professors, mancat de recursos i habilitats per resoldre conflictes entre cultures, però que prioritza la integració i l’assimilació enlloc de l’intercanvi i la interrelació. Aquesta situació comporta que la catalogació del recurs parteix d’un nivell bàsic d’intercanvi, que cerca el coneixement de les cultures per arribar al diàleg, i assolir mitjançant aquest la resolució de problemàtiques sorgides al centre (nivell mitjà de resolució de conflictes). Quedar-se aquí suposa no treure profit de la diversitat d’ingredients que tenim a l’aula, els quals si els sabem combinar aprofitant les seves potencialitats, aconseguirem elaborar un bon àpat, a més de gaudir-ne (model d’educació intercultural fort o de màxims).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada